dissabte, 18 de febrer de 2017

O ens unim per vèncer als de dalt o ens dividiran perquè no puguem fer-ho.

Avui he anat a Vallbona de les Monges. La meva passió per en Jaume l sempre ha estat, i no sé perquè, molt gran. Volia veure la tomba de la seva segona dona oficial, la Violant d’Hongria. Allí està:  al costat de l’altar major; enfront,  a l’altra banda de l’altar, està enterrada la seva filla Sança.  I mentre la guia ens explicava que quan més important era la persona,  més a prop l’enterraven de l’altar major –segons l’antiga creença:   les ànimes arribaven més aviat al cel quan més a prop estaven del lloc sagrat- he  llegit la notícia de la sentència del cas Nóos. En sortir al claustre, no me n'he  he pogut estar,  he fet una ullada a les xarxes socials. Verge santíssima! Tot eren exclamacions de sorpresa i ràbia. He esclafit a riure perquè he pensat que després de segles del mateix,  avui a tothom li sorprenia.

El poble de Vallbona es va crear perquè en un decret del  Concili  de Trento, es va decidir que no podien haver-hi convents de monges fora vila. L’abadessa de torn  (que també era baronessa) va cedir terrenys i locals per tal de complir la Norma. El seu objectiu, no era donar casa als desemparats, simplement era mantenir la condició  que tenien. De pas, va fer un acte benèfic.

En sortir de la visita, molt recomanable per cert, he anat a fer un cafè al Casal del poble:tenia moltes ganes d’orinar. Perquè -tot i que et fan pagar l’entrada i complir unes normes- al Covent no hi ha vàter pels visitants: com sempre, l’administració deixa de complir els requisits que ens demanen a qualsevol que vulgui tenir un servei públic obert, i cap dels responsables (triats a dit pels que manen) fa gaira cosa per evitar-ho. Suposo que els diners destinats als  serveis  urinaris, han anat a parar a qualsevol butxaca de qualsevol parent dels que estan asseguts al nostre Parlament  o al nostre, de moment,  Congrés o Senat. Allí, al bar, he fullejat el diari: un dia qualsevol no m’hagués fixat, com avui,  amb el seu contingut. La meitat del diari m’ha convençut que tots els espanyols van contra nostra, que ens roben i difamen. M’ha convençut que el govern de la Generalitat lluitarà per aconseguir un referèndum que ens salvarà dels dolents per obtenir la independència. L’altra meitat la compartien esports, sobre tot futbol i Barça, i anuncis de sexe. El meu cap  ha fet, ràpidament, una associació d’idees:m’estan enganyant, com fa segles han estat fent amb els pobres. Realment tots els espanyols són tan rucs per creure el que diuen unes cadenes que gairebé no tenen seguidors? Realment tots els espanyols van contra nostra, quan la majoria sobreviuen, com molts dels que vivim aquí? Realment els espanyols estan d’acord amb tant lladronici del govern central i dels respectius governs autonòmics ? No ha passat res més ...que el que sempre ens fan llegir aquests diaris subvencionats per un govern  o per un altre? En el fons els convé dividir-nos per un motiu d’identitat patriòtica més que ajuntar-nos pels milers de motius que tenim en comú.

Qui em coneix sap que sóc una ferma independentista: des de jove, des de que creia que amb comunitats petites es podia respectar la cultura i consensuar les decisions que concernien a tothom.
I encara ho vull ! Però dubto dels qui ens han de dur a la llibertat del poble.  La llibertat d’un poble passa per poder circular pel país sense que et costi gairebé 100 euros, només d’autopista, d’una punta a l’altra. La solidaritat d’un poble comença per no fer fora de les cases a la gent que hi viu pel fet que unes clàusules abusives - que Europa les considera il·legals- ho han permès. Un poble es forma amb la gent que sent que forma part d’un grup que li dóna  la mà quan cau. quan tracta als seus vells com es mereixen i als seus nens els educa amb igualtat i respecte. Un poble  té cura dels malalts amb un sistema  sanitari que no serveix per lucre dels que estan dalt. Un poble vetlla perquè la riquesa del poble no se la quedin els de sempre mentre n'hi han que passen gana. En un poble lliure l’energia, que és del poble, repercuteix en el benestar i l’economia del poble. Un poble lliure té uns bons governants , fiables i honestos que vetllen pel seu poble. Si no es compleixen aquestes condicions no parlem de poble lliure, parlem de serfs d’uns senyors feudals- abans tenien les terres i ara tenen els serveis-. El lot ha d'anar junt: poble i llibertat.

Fa 43 anys que es morí Franco. I en fa 40 que,  els que ens han d'alliberar com a poble, són els mateixos. Bé, no: han fet fitxatges  ( “floreros” com diu la Gemma Galdon,  una de les coses que diu, en les que estic d’acord).
I tot això, no significa que no vulgui uns Països Catalans independents. Significa que vull que no deixem de banda el que importa tant o més: les persones que volem un poble nostre i lliure. Mentre parlem de Referèndum (que es farà segur) els d’allà i els d’aquí aprofiten per acabar d’emportar-se el poc que ens queda de públic. I quan ho tinguin tot, i quan dic tot és tot: sanitat, educació, carreteres, presons, vies, trens, energies, registre de la propietat, registre civil, ...els d’allà, allà i els d’aquí,  aquí, ens posaran la frontera. Divideix i guanyaràs:no hi ha catalans, espanyols, africans o asiàtics; no vull  caure en aquest parany, hi ha com sempre,  PERSONES  riques i pobres. Els que estan dalt sempre hi seran, mentre els hi deixem els de baix, i faran tot el que calgui per a continuar essent-t’hi. 

Vull ser una persona lliure en un país lliure, no vull ser una serva  en un estat feudal.


Avui les baronesses de Vallbona m’han ensenyat la lliçó: van perdre una part de territori i edificis, però van continuar estan dalt !!!

dissabte, 3 de desembre de 2016

El que abans era fer el buit....



Parlar de bullying i mobbing  és tot un clàssic. En parlem massa i fem poc. Aquí a la nostra província en tenim, i molt. Malgrat els protocols establerts, tan a nivell escolar com a nivell laboral, els resultats sobre les persones que els afecta  són abundants, difícils de tractar i a cops  irreversibles. Treure la ira, la impotència i la tristor que generen costa molt;  i al llarg de la vida, van sorgint en forma de depressions, artritis, malalties immunes...i una infinitat de símptomes difícilment tractables. En aquests moments sembla que aquest tema es tregui de la caixa; fermament tancada en clau, perquè resulta incòmode dir que has estat víctima d’alguna d’aquestes coses. Suposo que passa com en els casos de maltractament de gènere. I també resulta incòmode saber que has fet molt de mal a una persona, en uns moments de la teva vida en el que no n’eres conscient (perquè ningú t’havia corregit mai l’actitud o ningú t’havia ensenyat el que era correcte). 

A mi encara em sorprèn que persones: que haurien de tenir una certa cultura, sensibilitat i obligació fins hi tot, de denunciar-ho quan es presenta, remeiar-ho i prevenir-ho, considerin que això ha passat tota la vida i que no em de donar-li cap importància. O que gent amb una certa cultura, o al menys això sembla, consideren que els ocells a cop de pedra no tornen al niu com per a justificar que rectificar a un nen en la seva conducta no li farà canviar l’actitud.

Jo vaig sofrir-ne amb 16 anys, al meu poble. Durant 2 anys. Fa mal. Afortunadament les meves amistats fora vila, les meves activitats i els meus treballs van fer que fos una experiència més (o al menys això és el que jo crec). La meva filla gran va sofrir –ne amb 9 anys. Només canviant-la d’escola es va acabar. Tot això fa que sigui un tema que em preocupa i del que em sento amb l'obligació de fer alguna cosa. Afecta no només a les persones que ho sofreixen sinó a tota la família perquè veus com una persona que estimes , sense cap mena de sentit, es veu rebutjada i assajada  i en veus directament les conseqüències. 

Qualsevol de nosaltres pot ser assajador o víctima, no es tracta de culpabilitzar sinó d'obrir consciències. D'establir el que considerem correcte en el nostre sistema social: tot són valors educables., dels quals ens allunyem cada cop més.

Quan es presenten casos és molt difícil fer res. Tant en el mobbing com al bullying, les persones afectades es senten avergonyides pel rebuig, creuen que han fet alguna cosa que no és correcta. Els assajadors es creixen, el grup es fa fort i la persona es queda sola. En els meus anys de sindicalista he ajudat a moltes persones víctimes de mobbing, algunes amb afectacions psicològiques importants. Cal dir que molt sovint els companys es comporten bé amb la resta i treuen tota la seva ràbia i mancances amb qui veuen diferent i dèbil. Aquestes persones, sovint, finalment han d’acabar abandonant el lloc de treball.
 
 Només hi ha una manera d’acabar amb aquests maltractaments:informació i participació, no només de les escoles o de les empreses de prevenció de riscos. Ha de ser una activitat integrada en la societat. Un valor que hem de treballar entre tots ( família, escola, institucions sanitàries...).

Crec fermament que en comarques petites com la nostra tenim l’obligació de crear circuits. No és, només,  qüestió d’aplicar uns protocols en un centre educatiu o en un centre d’atenció primària. Hem d’establir aliances entre tots. Avui per avui  tenim els coneixements, els mitjans, i els recursos necessaris per a fer un projecte pioner de prevenció i promoció de les relacions saludables i afectuoses entre les persones.

El Priorat és petit, som els que som i hem d'enfortir les nostres relacions. No hem de permetre que hi hagin ni assajadors ni víctimes ( qualsevol de nosaltres pot ser un dels dos). Hem de ser capaços de treballar plegats sense que els EGOS ens facin allunyar els esforços per a aconseguir els mateixos objectius.
Algú sap per on hem de començar ? M'ofereixo a participar.

divendres, 4 de novembre de 2016

QUE VOLEN AQUESTA GENT....

Avui han anat a buscar al domicili particular; ben aviat, al matí, per a que fos ben fàcil  (les tècniques dels repressors sempre són les mateixes) a l’alcaldessa de Berga. El seu delicte és polític, no és personal. La detenció hauria de ser a l’alcaldia, ella no ha fet res més que, com a alcaldessa, fer complir l’Acord d’un Ple.

I amb aquest fet, que ens hauria de sorprendre, no fem res més que constatar que no és anecdòtic que mani la dreta a l’estat espanyol sinó que mana (que no governa) a totes i cadascunes de les comunitats, inclosa la nostra. Perquè la dreta és com un camaleó que s’adapta als colors del qui l’envolten. També, i com a l’estat espanyol, la dreta s’envolta de còmplices que l’autoritzen a fer qualsevol cosa, en nom de la pàtria.

M’entristeix molt que aquesta detenció ( feta per i des de la dreta) passi a ser una heroïcitat, tan sols, per a aconseguir la sobirania nacional, de la qual se n’aprofitaran els mateixos que la provoquen. Perquè n’estic convençuda que no els molesta que pengem qualsevol bandera. El que els molesta és que els hi proposem un sistema social alternatiu, just. Sistema que és necessari i possible però que passa per desmuntar-los-hi els seus negocis i el poder del seu control cap a naltros.

Sóc de les que, des del primer, dia vaig defensar que no havíem de donar suport a JxS (ni per convenciment ni per estratègia) i vist el que hem vist a Madrid, em ratifico. Amb el nostre suport:tenen els mitjans perquè ens maltractin, els hi hem donat autorització a la privatització de l’educació, la sanitat continua privatitzant-se parasitant, les autovies alternatives encara estan  per a construir, augmenten els pobres energètics i els malalts per pobresa, la desnutrició infantil creix.... I només hem aconseguit teatralitzar el procés perquè sigui el problema més important dels catalans...i dels espanyols. Uns hi altres han aconseguit manar pel mateix tema. PERÒ AQUEST NO ÉS EL QUE REALMENT ELS PREOCUPA.


I per retornar al fil del principi: Venturós llibertat !!! i que aquest fet serveixi no tan sols 
per refermar una frontera sinó per a obrir consciències, definir posicions i acabar amb el sistema desequilibrat que ens ofega.

dijous, 30 de juny de 2016

NO HI HA UN PAM DE NET

Des del diumenge a la nit no he parat de llegir articles, comentaris, columnes, tuïts....sorpresos pels resultats electorals. I insultant a tort i a dret als milions de persones que van decidir votar al PP. En el fons, aquesta actitud de desprestigi i violència vers aquests votants, no deixa de reflectir, una vegada més, que som tots iguals. Estem fets de la mateixa pasta ( totes i tots) i estem rebent els mateixos inputs . Si han votat el PP és perquè no confiaven que l’alternativa fos millor (AL MENYS PER LA SEVA SITUACIÓ PERSONAL). En conec molts que els voten: i us puc assegurar que són millors persones que d’altres que se les donen de progressistes. Aquests votants del PP, que conec,  actuen solidàriament i amb molt de respecte, tan per la terra com pels éssers vius. I els reconec una honestedat i una transparència que molts ja voldríem. Per tat, no hem d’insultar a ningú perquè voti a un partit que es presenti a les eleccions. A la misèria ens hi porten tots, més o menys ràpid...no només el PP.

A mi no em va estranyar la victòria. Gens ni mica. Que tenen corruptes a les seves files ? Si, i tan. I CiU , no ? I el PSOE , no ?...cal que continuï. Vaig anar a votar amb el nas tapat de la pudor que fan tots. La corrupció només és possible quan tots hi participen. I només cal que perdeu uns minuts per buscar quins són els pilars que mantenen la corrupció viva. Només podem confiar amb aquells que no estan el suficient temps per a  que se’ls trobi el preu (un altra cosa és que no ens agradi la seva ideologia).

Si mireu els que agafen  cadira al Congrés, se n’adonareu que són els de sempre. Només n'entra un de nou quan el que marxa ha quedat ben col·locat- en alguna d’aquestes empreses que gestionen els béns, que haurien de ser de tots- mitjançant les portes giratòries. De fet, qualsevol d’aquests diputats el que fa és rendibilitzar el seu vot. I en aquests 4 anys el que han fet, precisament , ha estat això. Aprofitar el temps per aconseguir els  vots que li garanteixin tornar a tenir la seva cadira.O assegurar-se un lloc que li permeti viure sense treballar  I ja està. No fan res més.

El que passi amb nosaltres els hi refot. Per exemple qui de nosaltres va assabentar-se que havien canviat un punt de la Constitució per tal de que la deute privada(la dels bancs) l’assumíssim tots els espanyols com a prioritària. Gairebé ningú. S’havia de fer amb majoria qualificada, això implica que van haver de votar molts ( CiU, PP, PSOE). I perquè ho van fer això...vosaltres creieu que cap dels que va votar aquesta mesura sap de que van els afers  econòmics d’un estat ? Qui ho va decidir? El poble ? El govern? ....potser els mateixos bancs. I qui va decidir que el Banc europeu pogués concedir crèdits només a bancs i no als estats ( així aquests bancs oferien  els crèdits als estats amb un interès 4 vegades més alt del que els hi havíem deixat nosaltres mateixos). I així n’explicaríem una, i un altra, i un altra...espoli del poble per a afavorir els rics. Tots els partits, que manipulen els mitjans de comunicació, no van dir ni piu. Ni els catalans, ni els bascos, ni els espanyols.

Ara, des d’aquí al Principat només sentim les filtracions telefòniques (això si: vergonyants i pròpies d’un estat bananer). Però no sentim, pels mitjans, com continuen acabant de destrossar el sistema sanitari (que qui tingui dos dits de seny ja sap que qui se l’està carregant no  és el PP). Ni com continuen fomentant les escoles privades catòliques,  fàbriques dels futurs votants del PP i CiU i desmuntant l’escola pública d’on sortirien tots aquells pensaments crítics amb un sistema que, sigui com sigui, hem d’aniquilar abans no ens aniquili a nosaltres ( i quan dic nosaltres parlo dels pobres ).

I res. A veure si són capaços de formar govern . Però, per favor, deixem d’insultar a qui no pensi igual que nosaltres. No n’hi ha un pam de net. O encara no us ha quedat clar que hi hagi el govern que hi hagi qui mana és el mateix ??


Mani qui mani  tindrem, de moment,  el rei que té tot el dret de mobilitzar l’exercit per a fer-nos creure. 

dijous, 2 de juny de 2016

De la indignació a la tristesa....

Fins ara em sentia indignada de llegir, veure o escoltar qualsevol informació dirigida i manipulada vers qualsevol activista dels partits o sindicats alternatius. Aquests dies coincidint en la signatura o no d’uns pressupostos, en els que els diners es llencen directament a empreses privades que gestionen els nostres serveis públics, ja tornen a haver-hi manipulacions i atacs informatius. Els governs necessiten acabar de donar tot allò que és nostre a qui realment ens mana, abans no sortim de la hipnosi col·lectiva. I necessiten, més que mai, la signatura dels únics que tenen la valentia de plantar cara al sistema perquè ja s’han despertat (així estaran plenament legitimats).

I ara ja no m’indigno: m’entristeixo de veure tan poca capacitat de pensar, de veure la realitat per part dels humans. Veig que encara tenim massa a perdre per a revolucionar-nos. Ells tenen els mitjans informatius, les forces de l’ordre, la potestat de legislar. Nosaltres, tot i ser més, només ens tenim a nosaltres mateixos. Com a gossos fidels que ens estem tornant, aquells que encara tenim alguna cosa a perdre, ataquem als pocs que tenen el coratge de dir prou.

Si no sortim tots al carrer és perquè ja ens va bé que es faci fora a la gent de les seves cases. I que aquestes quedin buides i a mans dels bancs  (els que, us recordo, hem salvat gràcies a les nostres aportacions). Si no som antisistema és perquè ja ens va bé que tanquin llits dels hospitals públics i s’allarguin les llistes d’espera, I que qui pugui es pagui una mútua que anirà més lleuger. I ja ens va bé que s’hagin donat més, dels nostres diners, a les escoles privades que incompleixen la llei d’igualtat ( total la dona ha de tornar a la cuina) I ja ens va bé que cents de corruptes ens hagin robat i no tornin ni un sol euro. I ja ens va bé que ens espoliïn els béns comuns, que haurem de pagar per utilitzar-los.
I si no ens queixem és que ja ens va bé pertànyer a una comunitat europea que deixa morir milers de persones a les seves fronteres mentre naltros diem ; pobrets, que dolents que són els altres.

I si callem davant milers de germans que dins les nostres ciutats són explotats és perquè encara tenim un plat a taula, un llit a on dormir i 4 duros per anar al bar a veure el futbol al canal plus. Perquè no sé si ens hem adonat: la cosa està molt fotuda, molta gent ho està passant molt malament. I el que fem és atacar als únics que tenen clar que aquest sistema no va enlloc quan el que hauríem de fer és recolzar-los i seguir-los.
Davant tot això, res a fer....espero com deia el Vicent Andrés Estellés que hi hagi un moment en el que no puguem més per a poder-ho tot. I que no sigui ja massa tard i tornem a l’edat mitjana, com deia el savi  Sampedro, per no haver començat a pensar per naltros mateixos.


dimarts, 15 de desembre de 2015

La meva salut , de nou.

Programa la meva salut.

Que ens diu que pretén?

Ser un espai de consulta, personal i intransferible, on podrem disposar de la nostra informació de salut i fer  tràmits electrònics de forma segura.

Que és el que realment pretén ?

Obtenir el nostre consentiment per tal d’abocar els nostres historials sanitaris en una base de dades (bigdate); la qual,  gestiona una empresa privada i no hi ha establert cap mecanisme públic de control.

Quina utilitat real té per a nosaltres, els usuaris ?

Tot allò que ara ens ofereixen, ja ho podem fer sense donar el consentiment:

-      -  Possibilitat de demanar hora per Internet.
-      -  Consultar les llistes d’espera.
-      -  Pla de medicació.
-       - Disposar de les nostres proves analítiques..

Quina és la verdadera pretensió ?

Disposar de totes les nostres dades sanitàries.

Per què ?

Des que la sanitat pública ha sofert les brutals retallades,ha augmentat d’una forma exponencial la demanda i la filiació a les mútues privades. Aquestes, no ho oblidem, són empreses que de la nostra salut i malaltia en fan el seu negoci.
Si les persones que es subscriuen a mútues gaudeixen de bona salut, són un negoci rendible. Quan aquestes persones tenen patologies que requereixen diverses visites, de diferents professionals i diverses tècniques, ja no són gens rendibles.
A l’augmentar el volum d’afiliats també ha augmentat el número de persones amb patologia, la qual cosa n’ha fet disminuir els guanys. Necessiten saber l’estat de salut dels possibles candidats per tal de valorar  la seva rendibilitat.
No hem d’oblidar que en aquestes empreses privades, on s’atén de forma pública ( Tecla, SAGESSA,Fundació Clínic,Hospital de St. Pau, Pere Mata...) hi ha la història clínica compartida del conjunt d’empreses sanitàries. Això, d’una banda: els permet disposar de les nostres dades; tot i que, per una altra, necessiten el nostre consentiment per poder-hi accedir legalment.

Que podem fer com a usuaris ?

No donar cap consentiment mentre no ens garanteixin la confidencialitat i la protecció que cal.

Que podem fer com a treballadors ?


Informar-nos adequadament i informar correctament a l’usuaris dels perills.

dilluns, 30 de novembre de 2015

Quina alegria !!!

Potser a ningú l’ interessa però he volgut escriure-ho:

Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir contenta i tranquil·la. Durant aquests darrers dies m’envaïa la por. Por que els anhels de continuar asseguts a les cadires, d’un Parlament que transforma gent amb ideals amb simples titelles del sistema neoliberal, s’haguessin instal·lat a les companyes de la CUP. Ni la pressió mediàtica que hem sofert durant aquestes setmanes, ni el sentiment de culpabilitat-que sovint gent a la que estimes t’imposava- ni els dubtes que et genera creure que 10 diputats no poden imposar-se a 62 (de fet només era a 1 ), ni les reflexions de persones a les que considerava amb molt sentit comú: han pogut fer-nos allunyar del camí que vam iniciar fa molt de temps.
Sóc independentista des dels 15 anys.  I vaig saber que ho era quan va venir, a l’Institut de Móra d’Ebre  a la tardor del 1978, en Celdoni Fonoll a recitar versos de diversos poetes catalans. Em va cridar l’atenció  la “ pell de brau “ de l’Espriu. I més concretament aquest bocí.
.......
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser 
si no són lliures. 
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser 
si no som lliures. 
I cridi la veu de tot el poble: "Amén." 
(...) 
A vegades és necessari i forçós 
que un home mori per un poble, 
però mai no ha de morir tot un poble 
per un home sol 


El professor de Català, Miquel Meix, em va explicar que volia dir cada cosa. Això, juntament amb el que a casa em deia el pare - que ja veia clar tot el mal que ens havia fet una dreta rància, que s’imposava en nom de Déu i massa sovint: falta de cultura. Per cert, gairebé tota: pares i avis dels que ara ens manen.

Des de llavors he anat rondant diversos grups, partits o entitats que perseguien aconseguir la independència dels Països Catalans. He corregut en alguna manifestació d’11 de setembre ( que per cert érem 1000 persones) a la Via Laietana, fugint de les bales de goma. Fins fa 12 anys vaig ser militant d’ERC perquè era la que públicament proclamava que volia un estat català. Vaig deixar-ho de ser quan vaig descobrir que no tenien cap projecte d’estat. I l’assemblearisme. que posa en els seus estatuts, era simplement un formulisme.

He vist com es transformava: un estat capitalista socialdemòcrata, en el qual començaven a tenir valor les persones, en el qual la solidaritat del poble reflectida en les Lleis protegia als més dèbils. En un estat neoliberal que l’objectiu és incrementar el guanys de gran multinacionals ( com si es tractés d’un joc de monopoli) a base de corrompre governs, esclavitzar persones, devastar terres, desinformar la població, prendre’ls-hi tots els drets, apropiar-se dels béns comuns...i la llista és infinita.

I, fins que no me’n vaig adonar d’aquest nou ordre mundial, no vaig ser conscient que a més d’aquesta necessitat d’independitzar-me de l’estat colonitzador: tots, com a humans tenim l’obligació de recuperar la sobirania com a persones. Per tan ja no em servia una frontera amb l’estat colonitzador sinó un projecte d’estat on la persona, no el diner,  fos el centre.

Ara des de fa 6 anys participo amb les companyes de la CUP, primer com a membre de moviments socials i després com a militant. Perquè coincideixo plenament amb els seus ideals (uns Països catalans amb un contingut social just) i la seva forma de funcionar. Probablement millorable però com diuen els dels moviment Sense Terra: caminant es va fent el camí.

Aquests darrers 3 anys m’he sentit feliç de veure milions de persones demanant al carrer la independència, malgrat  la pena de que a la resta de manifestacions ( contra la destrucció dels serveis públics i la seva privatització, contra la corrupció, contra las prepotència d’un govern que fa 30 anys que remena la cassola, contra la constitució europea, contra el TTPI...) només érem 4. Perquè per a mi també és important el sistema social al que estem arribant.

És per això l’alegria infinita d’ahir a la nit de descobrir que no estic sola en aquest camí, les companyes de la CUP que van poder anar a Manresa no m’han decebut:  també s’adonen que ens cal ser lliures del tot. I que  mai , mai ho podrem ser, a mans dels qui fa més de 30 anys ens han portat cap a l’anul·lació de la nostra essència de persones, els que ens han pres tots els drets- que havíem guanyat a base de morts i patiments-. Mai ho podrem ser a mans dels qui han encapçalat un govern corrupte, del qual en són còmplices per consentir-ho.

Però sóc optimista ( com diu en David Fernàndez: el pessimisme pels temps millors, ara no ens ho podem permetre.) perquè pas a pas ens acostem a uns Països Catalans on les persones siguem lliures . Sé que per damunt de persones, partits o afanys de cadira prevaldrà el canviar una autonomia corrupta per un estat honest i transparent. Nosaltres no abandonarem cap negociació que ens apropi al nostre model.

Poc podia imaginar-me, en sentir aquell poema amb 15 anys, que pogués arribar fins aquí. Però ara ho vull tot i ara sé que és possible.


De moment no es recomanable que un llop guiï als corders.

Cal continuar parlant i escoltant.Trobarem una sortida.

dimarts, 20 d’octubre de 2015

La meva salut:un altra estafa.

Al juliol de l’any passat vaig escriure un article sobre un programa anomenat VISC +  http://cancristu.blogspot.com.es/2014/07/visc-un-altre-programa-enganyifa.html (en trobareu moltes referències si busqueu informació a internet perquè va originar diverses mobilitzacions http://www.catacctsiac.cat/principal.php). Finalment , després de mogudes i crítiques, el mes de novembre, aquest programa va ser vetat pel Parlament de Catalunya.

Semblava que tot estigués aturat; bàsicament perquè la nostra atenció es centra en el procés (que cada cop fa més pudor a podrit) i a les bestieses que diu i fa un govern, d’un estat, retrògrada amb un president que ratlla l’oligofrènia. I anomeno això perquè tot i que la majoria estem per ser independents(no tan sols de l’estat espanyol), s’està confirmant que n’hi ha que aprofiten la ben entesa, per a acabar de liquidar el poc de lo públic que encara ens queda. I no contents amb això ( veure a la web del CATAC-CT/IAC les privatitzacions que continuen el seu camí malgrat que només hi ha un govern, de CDC per cert, en funcions), ara tornen a revifar el programa VISC + amb un altre nom: La meva salut.

Curiosament el mes de gener d’enguany el conseller Boi Ruiz (escollit pel Mas, no ho hem d’oblidar) anunciava la seva posada en marxa, explicant les grans avantatges que suposava la implementació del programa.També anunciava d’altres mesures:"Cap ciutadà haurà d'esperar més de 12 mesos per una intervenció quirúrgica a partir del 2015". Tot això mentre presentava els pressupostos de Salut 2015 (de prop de 8.500 milions d'euros, un 2% per més que el 2014). http://salutweb.gencat.cat/ca/nota-premsa/?id=278430 en aquest article podreu llegir com promet que s’acompliran els terminis que marca la llei pels temps d’espera. Res de tot això s’ha acomplert . El que si s’han apressat a instaurar és el programa:La meva salut, pel qual podrem i podran accedir a les nostres dades sanitàries. Dubto que sigui per a millorar la salut dels usuaris, continuo pensant que serà per a que totes les empreses privades puguin conèixer qui els resultarà rendible o no,  assegurar. Perquè una vegada més queda clar que el conseller de Salut representa als interessos privats i no pas al poble.
Al mateix temps a molts treballadors de l’ICS se’ns ha posat com a objectiu (l’acompliment del qual suposa uns diners ) que els usuaris adscrits als nostres centres utilitzin l’aplicació o per ordinador o per telèfon mòbil. Els responsables de l’ICS no  saben realment en que consisteix i què suposa ( ve directament del Departament de Salut) de fet els importa ben poc.
Veient el que pot suposar que disposin de les nostres dades sense cap mena de control demano:
-       Als treballadors que informin als usuaris dels efectes secundaris de l’aplicació d’aquest programa.
-       I als usuaris exigir que s’aturi mentre no hi hagi mesures de control consensuades pel Parlament de Catalunya.

Ells tenen pressa, nosaltres no. Ens hi juguem massa !!!!

dilluns, 28 de setembre de 2015

Els de baix vam perdre

Jo m’he estat llegint els diferents diaris nacionals, estatals i internacionals. M’he quedat trista després de l’alegria d’ahir. En primer lloc dir que em sento profundament esperançada en aconseguir la sobirania com a poble. Aquesta riuada no l’atura ningú. Potser costarà 8 anys més declarar l’estat català, però acabarà essent: Fet impensable fa tan sols 10 anys, i no en parlem de l’època en que jo cantava el Cara el Sol, els dilluns, aixecant la bandera espanyola al col·legi dels Guiamets.
Llegint els diaris de casa queda clar que la majoria absoluta, tal com s’han d’interpretar els resultats, la tenen els partits que defensen la independència. Si llegim els estatals, els mateixos resultats, són un verdader fracàs perquè no s’ha aconseguit la meitat dels vots que reclamen un estat propi -està clar que en aquest cas, comptabilitzen als de Catalunya si Que es Pot com a que no volen la independència-. Per últim ,llegint els diaris internacionals te n’adones que també fan la valoració només en clau independentista. I això és el que m’entristeix.
Ahir companyes va guanyar el vot conservador i de dretes el que no es planteja que el sistema social que regeix és un atac constant i dirigit a les persones de baix. Que no es planteja que el sistema capitalista s’ha d’enderrocar i no engreixar-se amb el neoliberalisme que ens imposen per arreu. Cap diari dels que he llegit, cap crític dels que he escoltat, cap polític dels que es considera regenerador ni cap dels que es disfressen d’esquerra ho han interpretat:en el fons, tots són mercenaris d’aquest sistema neoliberal al que estem entestats a defensar. 
Només la CUP i Catalunya si Que es Pot (CSQP)defensen a les persones. Només aquestes dos formacions es plantegen els canvis de model. La CUP des de la revolució (la dels nous temps amb educació, cultura i pau) i les de CSQP amb reformes progressistes (que fins ara han resultat ser inútils).
Jo vaig votar la CUP perquè crec que Catalunya ha de ser un estat més al món, però no per a tancar fronteres sinó per a ser model -no només europeu sinó mundial- de que un altre món és possible. I demano als de la CUP, que he votat perquè me’n sento, que no donin recolzament a cap projecte que no contempli un canvi a aquest model social. Llavors entendré que si que hem guanyat.

dijous, 24 de setembre de 2015

Qui ha donat les dades a la Societat Civil Catalana (la que va de legal)

Una associació anomenada Societat Civil, ha enviat un milió de cartes a pensionistes fent-los por amb mentides sobre les seves pensions. No vull fer cap judici sobre el fet que tinguin la barra d’atemorir  amb mentides a la gent més feble; capant-los-hi el dret fonamental en un estat democràtic, al que ells tan fervorosament defensen, com és la llibertat de decidir. Si algú d’aquesta Societat Civil Catalana té dignitat i decència, suposo que se’n sortirà i ho denunciarà: no s’hi valen trampes.

Com a ciutadana a qui la Llei de Protecció de dades, guareix el dret a la intimitat, reclamo que l’autoritat competent faci la seva feina:  Esbrinar d’on, com i qui ha aconseguit les dades, demanar públicament disculpes per no saber preservar la nostra intimitat, il·legalitzar la banda de delinqüents que ha fet això (aplicar-los la llei antiterrorista, com acostumen a fer als que distorsionen i amenacen amb finalitats polítiques) i canviar al responsable de guardar les nostres dades perquè no ha sabut fer la seva feina.

Res de tot això, molt em temo, passarà. I davant aquest fet tan greu (qualsevol societat pot obtenir les nostres dades, tot i que la Llei no ho permet.), em pregunto: què pot arribar a passar amb les nostres dades sanitàries que estan en un núvol - que gestiona una empresa privada sense cap mena de control ?-. Tenint en conte que no passa res si les nostres intimitats s’escampen, es  venen o es donen.
Us llenço aquesta reflexió perquè se n’adoneu de la nostra feblesa i perquè us pregunteu: què no faran les assegurances privades per a saber el nostre estat de salut i saber quina quota em de pagar per a ser-los rendibles. Els serà fàcil aconseguir les dades i més tenint en conte que als seus consells posen tots aquells polítics retirats (portes giratòries). I l’estat que ens ha de protegir gira la cara.


Si per una cosa desitjo la separació d’aquest Estat és per a que en fer-ne un de nou no passin aquestes coses. Si no és així, no haurà valgut la pena: hauran tornat a guanyar ells.