De la indignació a la tristesa....

Fins ara em sentia indignada de llegir, veure o escoltar qualsevol informació dirigida i manipulada vers qualsevol activista dels partits o sindicats alternatius. Aquests dies coincidint en la signatura o no d’uns pressupostos, en els que els diners es llencen directament a empreses privades que gestionen els nostres serveis públics, ja tornen a haver-hi manipulacions i atacs informatius. Els governs necessiten acabar de donar tot allò que és nostre a qui realment ens mana, abans no sortim de la hipnosi col·lectiva. I necessiten, més que mai, la signatura dels únics que tenen la valentia de plantar cara al sistema perquè ja s’han despertat (així estaran plenament legitimats).

I ara ja no m’indigno: m’entristeixo de veure tan poca capacitat de pensar, de veure la realitat per part dels humans. Veig que encara tenim massa a perdre per a revolucionar-nos. Ells tenen els mitjans informatius, les forces de l’ordre, la potestat de legislar. Nosaltres, tot i ser més, només ens tenim a nosaltres mateixos. Com a gossos fidels que ens estem tornant, aquells que encara tenim alguna cosa a perdre, ataquem als pocs que tenen el coratge de dir prou.

Si no sortim tots al carrer és perquè ja ens va bé que es faci fora a la gent de les seves cases. I que aquestes quedin buides i a mans dels bancs  (els que, us recordo, hem salvat gràcies a les nostres aportacions). Si no som antisistema és perquè ja ens va bé que tanquin llits dels hospitals públics i s’allarguin les llistes d’espera, I que qui pugui es pagui una mútua que anirà més lleuger. I ja ens va bé que s’hagin donat més, dels nostres diners, a les escoles privades que incompleixen la llei d’igualtat ( total la dona ha de tornar a la cuina) I ja ens va bé que cents de corruptes ens hagin robat i no tornin ni un sol euro. I ja ens va bé que ens espoliïn els béns comuns, que haurem de pagar per utilitzar-los.

I si no ens queixem és que ja ens va bé pertànyer a una comunitat europea que deixa morir milers de persones a les seves fronteres mentre naltros diem ; pobrets, que dolents que són els altres.

I si callem davant milers de germans que dins les nostres ciutats són explotats és perquè encara tenim un plat a taula, un llit a on dormir i 4 duros per anar al bar a veure el futbol al canal plus. Perquè no sé si ens hem adonat: la cosa està molt fotuda, molta gent ho està passant molt malament. I el que fem és atacar als únics que tenen clar que aquest sistema no va enlloc quan el que hauríem de fer és recolzar-los i seguir-los.

Davant tot això, res a fer....espero com deia el Vicent Andrés Estellés que hi hagi un moment en el que no puguem més per a poder-ho tot. I que no sigui ja massa tard i tornem a l’edat mitjana, com deia el savi  Sampedro, per no haver començat a pensar per naltros mateixos.