dilluns, 30 de novembre del 2015

Quina alegria !!!

Potser a ningú l’ interessa però he volgut escriure-ho:

Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir contenta i tranquil·la. Durant aquests darrers dies m’envaïa la por. Por que els anhels de continuar asseguts a les cadires, d’un Parlament que transforma gent amb ideals amb simples titelles del sistema neoliberal, s’haguessin instal·lat a les companyes de la CUP. Ni la pressió mediàtica que hem sofert durant aquestes setmanes, ni el sentiment de culpabilitat-que sovint gent a la que estimes t’imposava- ni els dubtes que et genera creure que 10 diputats no poden imposar-se a 62 (de fet només era a 1 ), ni les reflexions de persones a les que considerava amb molt sentit comú: han pogut fer-nos allunyar del camí que vam iniciar fa molt de temps.
Sóc independentista des dels 15 anys.  I vaig saber que ho era quan va venir, a l’Institut de Móra d’Ebre  a la tardor del 1978, en Celdoni Fonoll a recitar versos de diversos poetes catalans. Em va cridar l’atenció  la “ pell de brau “ de l’Espriu. I més concretament aquest bocí.
.......
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser 
si no són lliures. 
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser 
si no som lliures. 
I cridi la veu de tot el poble: "Amén." 
(...) 
A vegades és necessari i forçós 
que un home mori per un poble, 
però mai no ha de morir tot un poble 
per un home sol 


El professor de Català, Miquel Meix, em va explicar que volia dir cada cosa. Això, juntament amb el que a casa em deia el pare - que ja veia clar tot el mal que ens havia fet una dreta rància, que s’imposava en nom de Déu i massa sovint: falta de cultura. Per cert, gairebé tota: pares i avis dels que ara ens manen.

Des de llavors he anat rondant diversos grups, partits o entitats que perseguien aconseguir la independència dels Països Catalans. He corregut en alguna manifestació d’11 de setembre ( que per cert érem 1000 persones) a la Via Laietana, fugint de les bales de goma. Fins fa 12 anys vaig ser militant d’ERC perquè era la que públicament proclamava que volia un estat català. Vaig deixar-ho de ser quan vaig descobrir que no tenien cap projecte d’estat. I l’assemblearisme. que posa en els seus estatuts, era simplement un formulisme.

He vist com es transformava: un estat capitalista socialdemòcrata, en el qual començaven a tenir valor les persones, en el qual la solidaritat del poble reflectida en les Lleis protegia als més dèbils. En un estat neoliberal que l’objectiu és incrementar el guanys de gran multinacionals ( com si es tractés d’un joc de monopoli) a base de corrompre governs, esclavitzar persones, devastar terres, desinformar la població, prendre’ls-hi tots els drets, apropiar-se dels béns comuns...i la llista és infinita.

I, fins que no me’n vaig adonar d’aquest nou ordre mundial, no vaig ser conscient que a més d’aquesta necessitat d’independitzar-me de l’estat colonitzador: tots, com a humans tenim l’obligació de recuperar la sobirania com a persones. Per tan ja no em servia una frontera amb l’estat colonitzador sinó un projecte d’estat on la persona, no el diner,  fos el centre.

Ara des de fa 6 anys participo amb les companyes de la CUP, primer com a membre de moviments socials i després com a militant. Perquè coincideixo plenament amb els seus ideals (uns Països catalans amb un contingut social just) i la seva forma de funcionar. Probablement millorable però com diuen els dels moviment Sense Terra: caminant es va fent el camí.

Aquests darrers 3 anys m’he sentit feliç de veure milions de persones demanant al carrer la independència, malgrat  la pena de que a la resta de manifestacions ( contra la destrucció dels serveis públics i la seva privatització, contra la corrupció, contra las prepotència d’un govern que fa 30 anys que remena la cassola, contra la constitució europea, contra el TTPI...) només érem 4. Perquè per a mi també és important el sistema social al que estem arribant.

És per això l’alegria infinita d’ahir a la nit de descobrir que no estic sola en aquest camí, les companyes de la CUP que van poder anar a Manresa no m’han decebut:  també s’adonen que ens cal ser lliures del tot. I que  mai , mai ho podrem ser, a mans dels qui fa més de 30 anys ens han portat cap a l’anul·lació de la nostra essència de persones, els que ens han pres tots els drets- que havíem guanyat a base de morts i patiments-. Mai ho podrem ser a mans dels qui han encapçalat un govern corrupte, del qual en són còmplices per consentir-ho.

Però sóc optimista ( com diu en David Fernàndez: el pessimisme pels temps millors, ara no ens ho podem permetre.) perquè pas a pas ens acostem a uns Països Catalans on les persones siguem lliures . Sé que per damunt de persones, partits o afanys de cadira prevaldrà el canviar una autonomia corrupta per un estat honest i transparent. Nosaltres no abandonarem cap negociació que ens apropi al nostre model.

Poc podia imaginar-me, en sentir aquell poema amb 15 anys, que pogués arribar fins aquí. Però ara ho vull tot i ara sé que és possible.


De moment no es recomanable que un llop guiï als corders.

Cal continuar parlant i escoltant.Trobarem una sortida.