El que abans era fer el buit....

Parlar de bullying i mobbing  és tot un clàssic. En parlem massa i fem poc. Aquí a la nostra província en tenim, i molt. Malgrat els protocols establerts, tan a nivell escolar com a nivell laboral, els resultats sobre les persones que els afecta  són abundants, difícils de tractar i a cops  irreversibles. Treure la ira, la impotència i la tristor que generen costa molt;  i al llarg de la vida, van sorgint en forma de depressions, artritis, malalties immunes...i una infinitat de símptomes difícilment tractables. En aquests moments sembla que aquest tema es tregui de la caixa; fermament tancada en clau, perquè resulta incòmode dir que has estat víctima d’alguna d’aquestes coses. Suposo que passa com en els casos de maltractament de gènere. I també resulta incòmode saber que has fet molt de mal a una persona, en uns moments de la teva vida en el que no n’eres conscient (perquè ningú t’havia corregit mai l’actitud o ningú t’havia ensenyat el que era correcte). 

A mi encara em sorprèn que persones: que haurien de tenir una certa cultura, sensibilitat i obligació fins hi tot, de denunciar-ho quan es presenta, remeiar-ho i prevenir-ho, considerin que això ha passat tota la vida i que no em de donar-li cap importància. O que gent amb una certa cultura, o al menys això sembla, consideren que els ocells a cop de pedra no tornen al niu com per a justificar que rectificar a un nen en la seva conducta no li farà canviar l’actitud.

Jo vaig sofrir-ne amb 16 anys, al meu poble. Durant 2 anys. Fa mal. Afortunadament les meves amistats fora vila, les meves activitats i els meus treballs van fer que fos una experiència més (o al menys això és el que jo crec). La meva filla gran va sofrir –ne amb 9 anys. Només canviant-la d’escola es va acabar. Tot això fa que sigui un tema que em preocupa i del que em sento amb l'obligació de fer alguna cosa. Afecta no només a les persones que ho sofreixen sinó a tota la família perquè veus com una persona que estimes , sense cap mena de sentit, es veu rebutjada i assajada  i en veus directament les conseqüències. 

Qualsevol de nosaltres pot ser assajador o víctima, no es tracta de culpabilitzar sinó d'obrir consciències. D'establir el que considerem correcte en el nostre sistema social: tot són valors educables., dels quals ens allunyem cada cop més.

Quan es presenten casos és molt difícil fer res. Tant en el mobbing com al bullying, les persones afectades es senten avergonyides pel rebuig, creuen que han fet alguna cosa que no és correcta. Els assajadors es creixen, el grup es fa fort i la persona es queda sola. En els meus anys de sindicalista he ajudat a moltes persones víctimes de mobbing, algunes amb afectacions psicològiques importants. Cal dir que molt sovint els companys es comporten bé amb la resta i treuen tota la seva ràbia i mancances amb qui veuen diferent i dèbil. Aquestes persones, sovint, finalment han d’acabar abandonant el lloc de treball.

 

 Només hi ha una manera d’acabar amb aquests maltractaments:informació i participació, no només de les escoles o de les empreses de prevenció de riscos. Ha de ser una activitat integrada en la societat. Un valor que hem de treballar entre tots ( família, escola, institucions sanitàries...).

Crec fermament que en comarques petites com la nostra tenim l’obligació de crear circuits. No és, només,  qüestió d’aplicar uns protocols en un centre educatiu o en un centre d’atenció primària. Hem d’establir aliances entre tots. Avui per avui  tenim els coneixements, els mitjans, i els recursos necessaris per a fer un projecte pioner de prevenció i promoció de les relacions saludables i afectuoses entre les persones.

El Priorat és petit, som els que som i hem d'enfortir les nostres relacions. No hem de permetre que hi hagin ni assajadors ni víctimes ( qualsevol de nosaltres pot ser un dels dos). Hem de ser capaços de treballar plegats sense que els EGOS ens facin allunyar els esforços per a aconseguir els mateixos objectius.

Algú sap per on hem de començar ? M'ofereixo a participar.