Quina sort ser dona !!

Avui és el dia de la dona o de la dona treballadora ? Hi ha molta literatura respecte a aquests dilema.

Per a mi tan se val. Quan neixes i neixes dona, una sobrecàrrega de responsabilitat i de treball t'acompanya.

He tingut la gran sort de ser una DONA:

Obro els ulls al món

que m'envolta, de rosa i blanc.

M'acaronen i m'abracen

i m'ensenyen a estimar,

a plorar i riure sense mesura.

De petita em reventava que em regalessin nines i cuines, fireta i estris de la neteja. A mi m'agradava anar amb bicicleta, jugar al futbol i córrer amunt i avall. Quan vaig fer la comunió em van posar un vestit (la mare me'l va deixar triar i el vaig agafar curt) però jo volia anar de mariner. El dia que em va venir la regla (per cert, el 20 de novembre de 1975, quan es morí Franco) em pensava que se m'acabava el món. Que carai em passava que em moria poc a poc dessagnada. A l'escola fins que no vaig tenir 9 anys anàvem amb classes separades nois i noies, el meu cap no entenia com podia ser que pel carrer juguéssim tots junts i a l'escola ens separéssim.

Malgrat totes aquestes contrarietats contava amb la complicitat de la meva mare, ella tot i que seguia fil per randa les instruccions que havia rebut respecte a l'educació de les dones, m'empenyia i em fomentava la disconformitat amb el paper que ja des d'un començament m'havien encomanat.

Amb els anys vaig anar coneixent dones que com jo, no estaven d'acord amb les imposicions que una societat ens marcava. Dones que com jo volíem viure una vida d'igualtat entre les persones.

Afortunadament el temps i el lloc en els quals he tingut la sort de caure, m'ho permetien, tot i que aquesta igualtat no està consagrada amb la carta que ens han fet creure que era la màxima aspiració d'un poble (parlo de la Constitució, si ets dona no pots regnar, tot i que aquesta Carta em sembla ridícula i esclavitzadora).

Al Col.legi Nacional Antoni Vilanova de Falset (i no era una excepció) feien tornetjos de futbol masculí i les noies havíem de mirar pacientment com jugaven els nois. L'any que feia 8è, amb 13 anys, em vaig indignar molt, moltíssim:jo també volia jugar al futbol. Algunes noies es van contagiar de la meva indignació i vam fer una sentada al mig del camp. Vam acabar totes desallotjades del camp (mestres i alumnes ens van treure) i castigades durant molts dies. Aquell dia vam perdre la batalla però a partir d'aquell curs els tornetjos eren per a tothom. Només els 2 cursos següents van saber el que ens havia costat aconseguir-ho, la resta ho van viure amb la normalitat que correspon.

Afortunadament la meva educació va estar la d'una dona pel que respecta als sentiments. Tota la sensibilitat femenina em va ser trasmesa tal com corresponia. Els conceptes d'amor, amistat, solidaritat, maternitat, compassió, bellesa, harmonia, tendresa eren incorporats al meu esquema mental. Al mateix temps jo podia plorar, acaronar, abraçar, compadir-me sense que això menyscabés la meva dignitat i enfeblís el meu comportament. Aquestes característiques tan humanes semblava que només corresponguessin al sexe femení i es potenciaven entre nosaltres mentre als nostres companys mascles se'ls ensenyava en la duresa, la fortalesa, la lluita. Ells no podien plorar ni compadir-se. Pobrissons.

Totes aquestes coses que poden semblar anècdotes sense importància, són les meves vivències pel fet diferencial de ser una dona. Segurament moltes com jo s'han trobat amb coses així. La meva rebeldia innata, m'ha fet indignar en moltes ocasions pel fet que se m'ha exclòs per ser dona. Molt sovint m'he sentit incompresa i marginada per dones que accepten la nostra discriminació. Però tot i això, he vist una evolució ràpida i favorable cap a la igualtat de les persones.

En aquests últims anys que nouvinguts ens han ensenyat un altre cop la magnitut de la desigualtat, m'he posat alerta. No podem tolerar de cap de les maneres retrocedir ni un pam. No podem deixar que la lluita individual i comuna per la igualtat(que encara no és plena) sigui vana. No podem consentir que cap dona sigui discriminada pel fet de ser-ho.

Com ? L'educació és fonamental però mentre no sigui un paradigma per les persones, hem de nodrir-nos d'una legislació que afavoreixi la igualtat. La paritat social, tan criticada per tots, ha de ser una realitat. En un món que hi ha la meitat de cada sexe també hem de considerar que, per estadística, hi ha d'haver la meitat de cada sexe en totes les feines i més en les públiques. En aquests moments de recessió econòmica i de valors, la dona comença a ser la més perjudicada. Un altre cop se'ns relega a feines de cura de família i se'ns exclou del món laboral pel desventage(per mi meravella) de la maternitat.

Encara avui, malgrat la llei de paritat(incomplerta) als ajuntaments tenim meyns d'un 40 % de regidores. Ja no parlo de càrrecs públics o de confiança. Només, si a nivell municipal, ens prenem seriosament que la representació ha de ser proporcional al sexe, podrem aconseguir-ho en altres àmbits.

I el més important, cada una de nosaltres ha d'estar en peu de guerra. Tolerància 0 a la desigualtat. Hem de denunciar qualsevol cosa que signifiqui una regressió dels nostres drets. Qualsevol de nosaltres a més, hem de recolzar a les més febles, a les que no poden cridar perquè porten una cinta als llavis.