Perdent la Salut.

Les retallades sanitàries no s'aturaran mentre diàriament els nostres governs paguin milions d'euros al mercat financer i el ramat d'ovelles, que som la gent del poble, continuem pensant si serveix d'alguna cosa manifestar-se.

Éstic radicalment en contra i lluito, en tot el que puc per a aturar-ho, amb les retallades de pressupost destinades a la salut. Però si parlem del sistema sanitari us diré que calia una neteja, una reorganització i un control social ferm i decidit.

Fa més de 20 anys que em dedico a la salut. He treballat com a infermera en hospitals de tercer nivell i de primer, en ambulatoris d'especialitats i en ambulatoris rurals. He fet de docent a futurs sanitaris. Conec la majoria de programes de salut, de sistemes sanitaris i planificacions sanitàries que s'han fet a Catalunya aquests últims anys. He participat en diversos treballs de recerca i d'elaboració de protocols. Ara temporalment, hem dedico al sindicalisme alternatiu. Com veieu he pogut observar des de diferents vessants el sistema sanitari, els seus avenços i la seva corrupció.

El nostre sistema sanitari ha fet un avenç impensable en pocs anys, en quan a tecnologia, proximitat, accessibilitat i professionalitat. Però no ha arribat a la seva excel.lència tot i que la programació, que es va començar al 1983 amb el traspàs de l'INSALUD a la Generalitat de Catalunya i es va finalitzar amb la LOSC (Llei d'ordenació sanitària de Catalunya)a l'any 1990, contemplava un mapa sanitari equitatiu, amb l'accessibilitat garantida i tots els programes i processos correctament definits i elaborats per a situar-nos com a capdevanters mundials en sistema sanitari.

Es van incorporar al sistema públic de salut gairebé tots els equipaments sanitaris que depenien d'ajuntaments, diputacions i les antigues mútues de treball (tots aquests dispositius se'ls va anomenar Xarxa d'hospitals d'utilització pública de Catalunya, XHUP). Es va crear dins el Departament de Sanitat (ara Salut) el Servei Català de la Salut que era qui programava i finançava tots els serveis, (es passa a anomenar CatSalut a l'any 2001).

Es va fer un desplegament de l'atenció primària de salut coma eix bàsic i vertebrador del sistema sanitari, donant així contingut al compromís d'Alma Ata (Salut per a tots a l'any 2000) que malgrat ser a mig termini el més eficient, mai l'han acabat.

Val a dir que fins a l'any 1997 no hi va haver normativa estatal que permetés concertar entitas de dret privat (amb això sempre hem estat pioners els catalans) per a fer serveis sanitaris públics.

Es van elaborar: Els plans de salut de Catalunya que recollien tots els objectius, en clau de Salut, que s'havien d'anar assolint. A més es recollien diferents programes i protocols que permetien treballar amb seguretat i al mateix temps fer estudis prospectius per a conèixer els resultats i fer les esmenes que calguessin. Hi havia des del programa del nen sà i Salut a l'Escola fins al programa de Cuidar al cuidador i moltíssims d'altres que no es van arribar a fer. De gairebé totes les malalties cròniques hi havien protocols.

Aquesta programació per a mi excel.lent (curiosament el mateix partit que la va iniciar ara l'acaba de rematar) mai s'ha arribat a implantar. Per una banda pels interessos particulars (lícits o no) dels treballadors, per l'altra pels interessos de les indústries farmacèutiques, per un altra banda per la idea metge i hospital-centrista que hem inculcat a la població i finalment la prioritat econòmica de les empreses privades sanitàries concertades amb diner públic.

A l'inici de la posada en marxa ja s'hagueren hagut d'acabar una sèrie de pràctiques irregulars com ara que els mateixos professionals que atenien al servei públic de salut ho poguessin fer a la privada. Evidentment les llistes d'espera eren inevitables perquè sinó la cosa privada s'hagués quedat sense clientela. L'exemple més esfereidor és la dels politraumatitzats, sobre tot si eren a càrrec d'alguna mútua, que els primers dies a la UCI, costosos i que precisaven d'una tecnologia cara i professionals preparats, els passaven al Joan XXIII i els dies de repòs que no suposen cap cos (es paga el mateix per dia d'estada) els passaven a la mútua on treballava el cap de servei o el traumatòleg que els atenia. I així podríem dir dels parts complicats, del neonats que requerien incubadora, dels procesos neoplàssics que requerien cirurgia o quimioteràpia.

No haguerem hagut de consentir que aquests hospitals ( Sta. Tecla, S. Joan de Reus) de la XHUP tinguessin llistes d'espera diferents l'una per la seguretat Social i l'altra per privats i mútues (als usuaris que tenien mútua o s'ho podien pagar ja els anava bé). I tampoc haguérem hagut de consentir que aquests professionals que compatibilitzaven feines moralment i ètica incompatibles formessin part dels equips de direcció i programació.

No s'hagués hagut de permetre que els visitadors mèdics fossin els únics agents que informaven de les novetats farmacològiques. És la universitat la que ha d'investigar, informar i formar. Hem fet de conillets d'indies i pagant, d'aquestes empreses.

Massa sovint es derivaven coses a l'hospital que no calien o bé per que era una demanda de l'usuari o bé perquè molts professionals no havien fet la posada al dia (que en alguns països és obligatòria) o per a acabar depressa la feina (és més fàcil derivar que informar i formar a l'usuari).

I finalment mai haguéssim hagut de consentir que s'obrís la porta a l'empresa privada. Es troben que les estructures estan totes muntades (les hem anat pagant en aquests 25 anys entre tots,o millor dit les estem pagant amb interessos encara) i les volen ells i totes perquè és la font d'ingressos més potent que hi ha en aquests moments al mercat. Per una banda l'Estat les financia i el que no financia l'Estat els ho haurem de pagar de la nostra butxaca (Està clar que no ens hipotecarem per un pis però si per una pròtesi de maluc o per un tractament de quimioteràpia).

I així, entre els uns i els altres hem arribat fins aquí. El desmantellament serà ràpid perquè no veig a la gent motivada per a aturar-lo i hi han massa professionals i empreses que tenen pressa per a quedar-s'ho, abans no despertem.

Si algun dia tornem a ser amos de la cosa nostra vetllaré per a que no tornem a caure en els mateixos errors que ens han portat a la fallida com a societat solidària.