Consciència

Es fa difícil viure, o sobreviure perquè més aviat és això, amb la dignitat que correspondria a un ser humà. El meu cap no entèn com malgrat els grans avenços tecnològics i mecànics que com a espècie hem assolit, no som encara capaços de compendre que en som un en harmonia amb l'Univers (ja ho feia dir en Quino a la Mafalda “Des de l'arc i les fletxes fins als coets teledirigits ha canviat molt la tecnologia i molt poc les intencions”).

Ara més que mai observo totes les desigualtats, tots els desequilibris, totes les injustícies socials i veig com poc a poc anem cap a l'extinció. Si, l'extinció del ser humà evolucionat. M'ha costat compendre (perquè això no s'entèn, es comprèn i prou) que l'home/dona som quelcom més que els nostres atributs materials, la nostra organització social o les nostres creences malgrat que, tot això, és un bon instrument per a mesurar el nivell de consciència. I ens esforcem una vegada i un altra en millorar (amb els criteris actuals del que significa millora) tots aquests farciments que més que ajudar-nos a anar cap endevant ens enquisten en un model que no ens portarà enlloc, o si més no a la fractura d'aquesta comunió òptima amb tots els sers vius i amb la terra.

Sovint intento esbrinar quin camí hauríem de seguir per a pendre consciència (i quan dic aquesta paraula ho heu d'entendre com a un concepte intuitiu entre totes les definicions que es poden trobar en més de 20 segles). No he trobat en cap bibliografia ni en cap tractat res que m'indiqui un camí de ruta. Està tot per a fer, no es tracta de reformar res. Es tracta de canviar-ho radicalment tot. Falta una revolució, potser no serà una revolució com les que coneixem, però si que suposarà la integració d'una nova consciència en la que no existirà una divisió de persones per sexe, ni per religió, ni per estat civil, ni per professió....ni per cap grup que signifiqui separar. Una consciència que respecti a la terra com a casa de tots i per a tots.

Confio amb les generacions que vénen. La nostra generació, si ens hi posem ara, obrirà camí però no podrà consolidar valors perquè estem massa encrostats en creences i models falsos. Estem inundats de desinformació i incultura, de manca de respecte cap a la terra i cap a nosaltros mateixos.

I tot això és possible si avui comencem a obrir els ulls i veiem, des d'una òptica realista i crítica, el món. I poc a poc anirem caminant cap a una veritable consciència....

Caminante, son tus huellas

el camino y nada más;

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

RES A DIR?

Avui m'atreviré. Probablement a molts dels meus coneguts els molestarà el que vaig a escriure però ha arribat el moment de posar les cartes damunt la taula i jugar net. Estic satisfeta amb tots els companys de Madrid que han estat capaços d'unir-se, fer pinya i fins hi tot dimitir dels càrrecs  aquells que estan a favor d'una sanitat pública i de qualitat. 

Si aquí Catalunya a l'any 2007 ens haguéssim plantat quan es va publicar la Llei que feia de l'ICS, en aquell moment un organisme autònom dins l'administració amb total control públic (si no es feia és perquè vivíem tots massa feliços) a empresa pública, amb un Consell de direcció nomenat per polítics i per als polítics, això no hagués arribat a l'extrem de corrupció i desmantellament que tenim ara ( en alguns casos irrecuperable).

Com es va poder permetre ? Com es va poder desenvolupar ? En aquell moment manava el tripartit. A la conselleria de salut hi havia la Marina Geli però al cap del departament de salut hi van anar passant el Carles Manté (ara ja sabem dels seus negocis), el Josep Prat  imputat en diversos afers) i finalment el Josep Ma. Sabaté (que pel que em consta tot i que prové del grup SAGESSA, no té cap negoci ni cap fortuna espectacular) suposo que era per a no deixar pistes. Està clar com aquests homes, que al mateix temps formaven part de la sanitat privada de Catalunya, van anar construint tot l'entrellat a la cosa pública per a que finalment els canals acabessin a les butxaques del privat.

Tot això era a la part de dalt però amb tota seguretat s'hagués quedat amb un malèfic projecte si la gent de baix haguessin actuat amb honestedat, coherència i ètica.

Comencem per la creació del consell de direcció de l'ICS,en la seva constitució hi caben els sindicats majoritaris dins tots els sectors ( UGT i CCOO ), dircctors de diversos centres de salut i diversos alcaldes. Tots ells assabentats del que s'estava preparant. També he de dir que mai vam aconseguir que ens donessin les actes de les reunions on es podien llegir les intencions. Aquí crec que cadascú dels afiliats a aquests sindicats és còmplice del que fan els seus representants, val a dir que no només els afiliats sinó els seus votants ( he de recordar que la UGT a les eleccions darreres, ja formant part del Consell de direcció, van augmentar la seva representació a l'ICS). Respecte als alcaldes vull recordar que l'alcalde d'Amposta també formava part d'aquest Consell i el van votar malgrat que el seu hospital de referència, Verge de la Cinta, és dels més afectats per les retallades i tancaments de serveis. Finalment el president d'aquest Consell va ser Josep Prat...i no va ser cap dels membres del Consell de direcció qui va denunciar la incompatibilitat, tot i que ho sabien.

Continuem amb els que hi treballem. Sabut és de tothom la duplicitat de molt personal sanitari públic que treballa a la privada, sobre tot personal facultatiu i per a facilitar-ho la Geli va decretar al respecte (modificació de la Llei d'incompatibilitats). Si tot aquest personal, que en molts casos deriva gent de la pública a la privada (sobre tot casos econòmicament rendibles) actués amb coherència i solidaritat la privada no podria sostenir-se. No hauríem de permetre de cap de les maneres que el personal que treballa a la pública pugui fer-ho a la privada-que sigui legal no vol dir que sigui ni correcte ni ètic. No es pot concebir que hi hagin 2 anys de llista d'espera per a intervencions de cataractes al sistema públic i que el mateix professional faci aquesta intervenció en menys d'un mes a lo privat. No té res a dir aquest professional ? Si complís el seu horari a la pública i plegués a l'hora que li toca (les 5 de la tarda) no podria anar a beneficiar a les mútues perjudicant als usuaris.

Totes aquestes agressions a la cosa sanitària pública no haguessin estat possibles sense la col.laboració de milers de treballadors/es. Des de fa 5 anys que són més potentes i descarades, no he vist una dimissió en massa dels directius, no dels de dalt sinó dels intermitjos, aquells que quan canvia el govern salten i es queden treballant a baix. Ni tampoc una protesta activa per part de la resta de treballador/es.

He pogut veure les reclamacions dels usuaris que haurien hagut de ser milers en cada centre sanitari, al departament de salut....i no cal que us digui que són poques i més dirigides al personal per un tracte no correcte que pel mal funcionament del sistema.

En fi que cadascú faci la seva pròpia reflexió sobre el que ens està passant. Però mentre no acceptem que en som tan responsables com els propis dirigents, no canviarà res:si hem arribat fins aquí, ha estat amb el nostre consentiment i en alguns casos col.laboració.

I ARA QUÈ ?

Bé, ja som a l'any nou. I ara què ? Això és el primer que m'he preguntat aquest matí quan m'he despertat. He fet una repassada general de com està la cosa:corrupció, mentides, odis, pors, fam, patiment...en fi, som un ramat de bens, guiats per un pastor que no es deixa veure. Controlats per una colla de gossos que en lloc d'atura són de cacera. 

No em conformo amb això. Vull ser una persona lliure convivint amb d'altres persones lliures. I com és que malgrat la gran quantitat de desitjos de pau, amor, llibertat, somnis, il.lusions...que he rebut, la cosa està així?

Fem pagar la culpa als governants, als bancs i als grans monopolis multinacionals de tot el que està passant. Tan poca cosa som que menys d'un 1 per cent de la població ens fa ballar la seva música a la resta ?

Sempre he estat del parer que si fas culpable a l'altre del que et passa a tu, no pots controlar ni canviar res. Si pel contrari et fas responsable de la teva vida, dels teus errors i dels teus mals, possiblement te'n surtis, probablement et dirigeixis cap allà on vols ( si prèviament ho saps, és clar).

Tot aquests pensaments que fluïen del meu cap en aquella hora que sembla que tot estigui adormit, tret de la intuició, em feien adonar que si tenim el que tenim és perquè ho permetem. Que els que semblen bellugar els fils són com naltros amb les mateixes misèries i glòries que naltros.Si tenim el que tenim és perquè hem perdut la capacitat d'imaginar, somniar i crear. Hem perdut la consciència de persones amb harmonia amb l'univers. Hem delegat el nostre poder a persones, com naltros, que també ho han perdut. Ens hem deixat enlluernar i portar per bocins de matèria innecessària que hem situat per damunt de les nostres prioritats. Ens hem deixat dirigir en un món irreal que ha aconseguit empresonar-nos en la realitat.

Cal doncs començar a establir els valors reals, desmuntar individualment el miratge, responsabilitzar-nos de les nostres vides, no deixar a mans d'altri la nostra evolució com a persones i actuar amb coherència individualment i col.lectiva.

I si provem d' endegar el que el nostre gran Salvador deia (malgrat que el contexte pel que ho deia és un altre)?

          Provarem d'alçar en la sorra

          el palau perillós dels nostres somnis

          i aprendrem aquesta lliçó humil

          al llarg de tot el temps del cansament,

          car sols així som lliures de combatre

          per l'última victòria damunt l'esglai.