Aquesta vegada....si.

Em sobren les campanyes electorals, les normes de les Juntes Electorals, els espais publicitaris, les batalles i desqualificacions dels uns als altres, les mentides i interpretacions esbiaixades de les coses. Tot aquest joc és el que menys s’assembla al model social que jo voldria. I no és que no em distreguin, al contrari: em fan una mescla de riure i pena. Riure de les situacions tan còmiques i ben assajades (tot i que a cops per més que s’assagin no acaben de sortir com caldria, ho dic per l’Iceta).I pena perquè encara avui, després de 40 anys de la mort del dictador que ens va deixar en la més absoluta incultura, ens continuen prenent  per imbècils. Tots els partits, TOTS, els que es presenten, tenen un guió i una estratègia representativa(en el fons tots acaben essent casta). I, massa sovint, fan proclames d’allò que no faran mai :molts ho saben i d’altres, més ingenus, encara no.

Em direu que sóc vanitosa, per parlar d’aquesta manera, i jo us diré: si que ho sóc, però a més de la meva vanitat, m’avalen els anys i l’experiència. Fa 34 anys que voto(que puc votar: massa sovint he passat d’exercir aquest dret perquè tots em semblaven uns estafadors declarats). He vist com tots els programes electorals han estat fum. He vist com companys, amb els que anàvem de la mà a penjar cartells, i amb els que discutíem que faríem amb el rei quan declaréssim la independència, s’han passat a l’altre bàndol. Quan dic l’altre bàndol no em refereixo al bloc de dretes o esquerres o d’ indepes o patriotes espanyols. Em refereixo al bàndol dels vividors, d’aquells que es venen per viure amb tota mena de comoditats materials. Que la seva ideologia - si és que en tenien – se n’ha anat cloaca avall. Aquells que ens han segrestat les il·lusions i ens han refredat la força de la lluita. Aquells que ens han deixat la paraula solidaritat i amor per a penjar-la en una pancarta o escriure-la en un poema. Tot això fa que les meves expectatives, s’hagin reduït a esperar que governi algú que no ens deixi pitjor del que estàvem (cosa que no podem dir dels darrers 15 anys).

Afortunadament, aquests últims 4 anys m’he tornat a engrescar. En els diferents grups de treball, en els que participem com a IAC, he anat coneixent molta gent que creu i forma part del projecte CUP. Gent que he trobat als diferents grups de salut lluitant per aturar les privatitzacions ferotges que fan els socis de Junts pel Si. Gent amb la que hem anat a aturar desnonaments de persones, a qui deixen sense casa: bancs amb consellers polítics, que ara són defensors del poble. Gent amb la que hem anat a recolzar treballadors que fan fora, per EREs il·legals aprovades per aquests que ara ens han de salvar. Gent amb la que, en moltes de les acampades, hem tornat a somniar en un país petit, just i solidari que serveixi d’exemple a la resta. Net de corruptes i especuladors.

El dia 27 aniré a votar a la CUP. No perquè m’hagin convençut amb el seus actes electorals, ni amb les seves octavetes, ni amb la seva propaganda. Ho faré perquè fa 4 anys que estem al carrer destruint i denunciant allò que no funciona mentre construïm alternatives viables. Perquè crec en el canvi en petites comunitats que respectin les persones, els seu idioma, la seva cultura. I perquè m’he tornat a il·lusionar. Torno a tenir fe en el gènere humà.

Hem posat amb  context totes aquelles paraules que, no ens cansarem de practicar, estaven amagades sota la crosta neoliberal: llibertat, justícia, solidaritat. Desitjo fermament que continuï aquesta flama, que ens uneix i ens empeny a canviar al món ,començant per casa nostra.

Un altre món és possible!!!! I imprescindible !!!