Aquests darrers mesos i sobre tot amb els crecles més íntims, he pogut observar com la por a perdre la seguretat del que tenim i coneixem, enfonsa i apaga la il.lusió d'iniciar un camí cap als nostres somnis.
No és difícil escoltar el cor i descobrir el que vols realment... simplemernt has d'iniciar el camí. Però quan la por arriba et paralitza, t'oprimeix i t'impedeix veure res clar.
Sempre em ve al cap el nen que comença a caminar i cau, s'aixeca i torna a caure....si l'envaís la por no caminaria mai.
Aquesta por individual fomenta la por col.lectiva i ens paralitza com a conjunt. Però no em puc ni em vull resignar a no iniciar el camí. Començaré a matar la meva por per a contribuïr a matar i desplaçar la del conjunt.
De sobte la por,
envaeix com un fred alè
les nostres ànimes.
Paralitza, alenteix
entristeix i refreda
tot allò que toca..
No saps ben bé
que cal, que vols.
A on vas i com.
La franja de seguretat
que suposa la costum i el conegut
és l’únic horitzó
que coneixes i confies.
Només un nen
intrèpid i innocent
curiós i vital
s’atreveix a plantar-li cara.
Tan sols deixem-lo sortir
del seu amagatall
perquè aprengui a caminar.
Tot i que cau
s’aixeca i continua
fins que corre ràpid i segur.
I quan de sobte la por
envaeix com un fred alè
...sorgeix aquest nen
intrèpid, innocent
curiós i vital
que li planta cara.
Si no és així...
viurem com a autòmats
morts i paralitzats
la resta de les nostres vides.
Gemma.
Tú saps qui soc.
ResponEliminaSoc qui soc.
Soc aquí sol, sense tú,
Amb un mar de preguntes,
d’insatisfaccions, d’anyorances.
Sols em faltes tú,
per ser qui soc.
Sols tú pots fer qui soc.
Ja saps. Soc qui soc,
però malgrat tot
no soc qui soc.
Carles Santos
Jo també t'estimo: fa tres anys a lhivern
ResponEliminaVoldria fer el que vaig poder ser,
Voldria somiar el que no vaig dormir.
Tú saps perfectament qui soc i què no soc.
Visc perquè he de viure,
menjo perquè he de menjar,
però, estimo perquè vull estimar.
Camins figurants de palla,
dreceres que fan suspitar.
Cruïlla de set entrants,
panell de tres branques.
Quin és el camí?
Fer camí.
Lladrucs de matinada,
orfes dies en blanc.
Campanadas trenquen,
al capdavall ningú.
Son d’escalfor,
dormir a taula.
Fosca. Nit.
Res. Ningú.
Fanals clavats,
llum esquifida.
Silenci atrapat
Tots al niu.
Mar! Oneja viva,
copeja la roca plana.
S’enfila corrent,
descarrega , s’amansa,
resonen les pedres,
grinyolen els forats.
Goteja l’aire,
l’aigua s’afanya.
Sonen els ritmes,
cauen al fons.
Xoquen tres o mil,
es fonen per sempre.
L’ombra que dubta
Sol ell i s’en va.
Ocells saltironen branques,
no pensen el demà.
Avuí que son aquí
deixen el vent xiulant
Carles Santos
Que xules, Carles.
Elimina