Aquests darrers mesos i sobre tot amb els crecles més íntims, he pogut observar com la por a perdre la seguretat del que tenim i coneixem, enfonsa i apaga la il.lusió d'iniciar un camí cap als nostres somnis.
No és difícil escoltar el cor i descobrir el que vols realment... simplemernt has d'iniciar el camí. Però quan la por arriba et paralitza, t'oprimeix i t'impedeix veure res clar.
Sempre em ve al cap el nen que comença a caminar i cau, s'aixeca i torna a caure....si l'envaís la por no caminaria mai.
Aquesta por individual fomenta la por col.lectiva i ens paralitza com a conjunt. Però no em puc ni em vull resignar a no iniciar el camí. Començaré a matar la meva por per a contribuïr a matar i desplaçar la del conjunt.
De sobte la por,
envaeix com un fred alè
les nostres ànimes.
Paralitza, alenteix
entristeix i refreda
tot allò que toca..
No saps ben bé
que cal, que vols.
A on vas i com.
La franja de seguretat
que suposa la costum i el conegut
és l’únic horitzó
que coneixes i confies.
Només un nen
intrèpid i innocent
curiós i vital
s’atreveix a plantar-li cara.
Tan sols deixem-lo sortir
del seu amagatall
perquè aprengui a caminar.
Tot i que cau
s’aixeca i continua
fins que corre ràpid i segur.
I quan de sobte la por
envaeix com un fred alè
...sorgeix aquest nen
intrèpid, innocent
curiós i vital
que li planta cara.
Si no és així...
viurem com a autòmats
morts i paralitzats
la resta de les nostres vides.
Gemma.
