Potser a ningú l’ interessa però he volgut escriure-ho:
Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir contenta i
tranquil·la. Durant aquests darrers dies m’envaïa la por. Por que els anhels de
continuar asseguts a les cadires, d’un Parlament que transforma gent amb ideals
amb simples titelles del sistema neoliberal, s’haguessin instal·lat a les
companyes de la CUP. Ni la pressió mediàtica que hem sofert durant aquestes
setmanes, ni el sentiment de culpabilitat-que sovint gent a la que estimes
t’imposava- ni els dubtes que et genera creure que 10 diputats no poden imposar-se
a 62 (de fet només era a 1 ), ni les reflexions de persones a les que
considerava amb molt sentit comú: han pogut fer-nos allunyar del camí que vam
iniciar fa molt de temps.
Sóc independentista des dels 15 anys. I vaig saber que ho era quan va venir, a
l’Institut de Móra d’Ebre a la tardor
del 1978, en Celdoni Fonoll a recitar versos de diversos poetes catalans. Em va
cridar l’atenció la “ pell de brau “ de
l’Espriu. I més concretament aquest bocí.
.......
Escolta,
Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol
El professor de Català, Miquel Meix, em va explicar
que volia dir cada cosa. Això, juntament amb el que a casa em deia el pare -
que ja veia clar tot el mal que ens havia fet una dreta rància, que s’imposava
en nom de Déu i massa sovint: falta de cultura. Per cert, gairebé tota: pares i
avis dels que ara ens manen.
Des de llavors he anat rondant diversos grups,
partits o entitats que perseguien aconseguir la independència dels Països
Catalans. He corregut en alguna manifestació d’11 de setembre ( que per cert
érem 1000 persones) a la Via Laietana, fugint de les bales de goma. Fins fa 12
anys vaig ser militant d’ERC perquè era la que públicament proclamava que volia
un estat català. Vaig deixar-ho de ser quan vaig descobrir que no tenien cap
projecte d’estat. I l’assemblearisme. que posa en els seus estatuts, era
simplement un formulisme.
He vist com es transformava: un estat capitalista
socialdemòcrata, en el qual començaven a tenir valor les persones, en el qual
la solidaritat del poble reflectida en les Lleis protegia als més dèbils. En un
estat neoliberal que l’objectiu és incrementar el guanys de gran multinacionals
( com si es tractés d’un joc de monopoli) a base de corrompre governs,
esclavitzar persones, devastar terres, desinformar la població, prendre’ls-hi
tots els drets, apropiar-se dels béns comuns...i la llista és infinita.
I, fins que no me’n vaig adonar d’aquest nou ordre
mundial, no vaig ser conscient que a més d’aquesta necessitat
d’independitzar-me de l’estat colonitzador: tots, com a humans tenim
l’obligació de recuperar la sobirania com a persones. Per tan ja no em servia
una frontera amb l’estat colonitzador sinó un projecte d’estat on la persona, no el diner, fos el centre.
Ara des de
fa 6 anys participo amb les companyes de la CUP, primer com a membre de
moviments socials i després com a militant. Perquè coincideixo plenament amb
els seus ideals (uns Països catalans amb un contingut social just) i la seva
forma de funcionar. Probablement millorable però com diuen els dels moviment
Sense Terra: caminant es va fent el camí.
Aquests darrers 3 anys m’he sentit feliç de veure
milions de persones demanant al carrer la independència, malgrat la pena de que a la resta de manifestacions (
contra la destrucció dels serveis públics i la seva privatització, contra la
corrupció, contra las prepotència d’un govern que fa 30 anys que remena la
cassola, contra la constitució europea, contra el TTPI...) només érem 4. Perquè
per a mi també és important el sistema social al que estem arribant.
És per això l’alegria infinita d’ahir a la nit de
descobrir que no estic sola en aquest camí, les companyes de la CUP que van
poder anar a Manresa no m’han decebut:
també s’adonen que ens cal ser lliures del tot. I que mai , mai ho podrem ser, a mans dels qui fa
més de 30 anys ens han portat cap a l’anul·lació de la nostra essència de
persones, els que ens han pres tots els drets- que havíem guanyat a base de
morts i patiments-. Mai ho podrem ser a mans dels qui han encapçalat un govern
corrupte, del qual en són còmplices per consentir-ho.
Però sóc optimista ( com diu en David Fernàndez: el
pessimisme pels temps millors, ara no ens ho podem permetre.) perquè pas a pas
ens acostem a uns Països Catalans on les persones siguem lliures . Sé que per
damunt de persones, partits o afanys de cadira prevaldrà el canviar una
autonomia corrupta per un estat honest i transparent. Nosaltres no abandonarem cap negociació que ens apropi al nostre model.
Poc podia imaginar-me, en sentir aquell poema amb
15 anys, que pogués arribar fins aquí. Però ara ho vull tot i ara sé que és
possible.
De moment no es recomanable que un llop guiï als
corders.
Cal continuar parlant i escoltant.Trobarem una sortida.
