dilluns, 28 de setembre del 2015

Els de baix vam perdre

Jo m’he estat llegint els diferents diaris nacionals, estatals i internacionals. M’he quedat trista després de l’alegria d’ahir. En primer lloc dir que em sento profundament esperançada en aconseguir la sobirania com a poble. Aquesta riuada no l’atura ningú. Potser costarà 8 anys més declarar l’estat català, però acabarà essent: Fet impensable fa tan sols 10 anys, i no en parlem de l’època en que jo cantava el Cara el Sol, els dilluns, aixecant la bandera espanyola al col·legi dels Guiamets.
Llegint els diaris de casa queda clar que la majoria absoluta, tal com s’han d’interpretar els resultats, la tenen els partits que defensen la independència. Si llegim els estatals, els mateixos resultats, són un verdader fracàs perquè no s’ha aconseguit la meitat dels vots que reclamen un estat propi -està clar que en aquest cas, comptabilitzen als de Catalunya si Que es Pot com a que no volen la independència-. Per últim ,llegint els diaris internacionals te n’adones que també fan la valoració només en clau independentista. I això és el que m’entristeix.
Ahir companyes va guanyar el vot conservador i de dretes el que no es planteja que el sistema social que regeix és un atac constant i dirigit a les persones de baix. Que no es planteja que el sistema capitalista s’ha d’enderrocar i no engreixar-se amb el neoliberalisme que ens imposen per arreu. Cap diari dels que he llegit, cap crític dels que he escoltat, cap polític dels que es considera regenerador ni cap dels que es disfressen d’esquerra ho han interpretat:en el fons, tots són mercenaris d’aquest sistema neoliberal al que estem entestats a defensar. 
Només la CUP i Catalunya si Que es Pot (CSQP)defensen a les persones. Només aquestes dos formacions es plantegen els canvis de model. La CUP des de la revolució (la dels nous temps amb educació, cultura i pau) i les de CSQP amb reformes progressistes (que fins ara han resultat ser inútils).
Jo vaig votar la CUP perquè crec que Catalunya ha de ser un estat més al món, però no per a tancar fronteres sinó per a ser model -no només europeu sinó mundial- de que un altre món és possible. I demano als de la CUP, que he votat perquè me’n sento, que no donin recolzament a cap projecte que no contempli un canvi a aquest model social. Llavors entendré que si que hem guanyat.

dijous, 24 de setembre del 2015

Qui ha donat les dades a la Societat Civil Catalana (la que va de legal)

Una associació anomenada Societat Civil, ha enviat un milió de cartes a pensionistes fent-los por amb mentides sobre les seves pensions. No vull fer cap judici sobre el fet que tinguin la barra d’atemorir  amb mentides a la gent més feble; capant-los-hi el dret fonamental en un estat democràtic, al que ells tan fervorosament defensen, com és la llibertat de decidir. Si algú d’aquesta Societat Civil Catalana té dignitat i decència, suposo que se’n sortirà i ho denunciarà: no s’hi valen trampes.

Com a ciutadana a qui la Llei de Protecció de dades, guareix el dret a la intimitat, reclamo que l’autoritat competent faci la seva feina:  Esbrinar d’on, com i qui ha aconseguit les dades, demanar públicament disculpes per no saber preservar la nostra intimitat, il·legalitzar la banda de delinqüents que ha fet això (aplicar-los la llei antiterrorista, com acostumen a fer als que distorsionen i amenacen amb finalitats polítiques) i canviar al responsable de guardar les nostres dades perquè no ha sabut fer la seva feina.

Res de tot això, molt em temo, passarà. I davant aquest fet tan greu (qualsevol societat pot obtenir les nostres dades, tot i que la Llei no ho permet.), em pregunto: què pot arribar a passar amb les nostres dades sanitàries que estan en un núvol - que gestiona una empresa privada sense cap mena de control ?-. Tenint en conte que no passa res si les nostres intimitats s’escampen, es  venen o es donen.
Us llenço aquesta reflexió perquè se n’adoneu de la nostra feblesa i perquè us pregunteu: què no faran les assegurances privades per a saber el nostre estat de salut i saber quina quota em de pagar per a ser-los rendibles. Els serà fàcil aconseguir les dades i més tenint en conte que als seus consells posen tots aquells polítics retirats (portes giratòries). I l’estat que ens ha de protegir gira la cara.


Si per una cosa desitjo la separació d’aquest Estat és per a que en fer-ne un de nou no passin aquestes coses. Si no és així, no haurà valgut la pena: hauran tornat a guanyar ells.

dimarts, 15 de setembre del 2015

Aquesta vegada....si.

Em sobren les campanyes electorals, les normes de les Juntes Electorals, els espais publicitaris, les batalles i desqualificacions dels uns als altres, les mentides i interpretacions esbiaixades de les coses. Tot aquest joc és el que menys s’assembla al model social que jo voldria. I no és que no em distreguin, al contrari: em fan una mescla de riure i pena. Riure de les situacions tan còmiques i ben assajades (tot i que a cops per més que s’assagin no acaben de sortir com caldria, ho dic per l’Iceta).I pena perquè encara avui, després de 40 anys de la mort del dictador que ens va deixar en la més absoluta incultura, ens continuen prenent  per imbècils. Tots els partits, TOTS, els que es presenten, tenen un guió i una estratègia representativa(en el fons tots acaben essent casta). I, massa sovint, fan proclames d’allò que no faran mai :molts ho saben i d’altres, més ingenus, encara no.

Em direu que sóc vanitosa, per parlar d’aquesta manera, i jo us diré: si que ho sóc, però a més de la meva vanitat, m’avalen els anys i l’experiència. Fa 34 anys que voto(que puc votar: massa sovint he passat d’exercir aquest dret perquè tots em semblaven uns estafadors declarats). He vist com tots els programes electorals han estat fum. He vist com companys, amb els que anàvem de la mà a penjar cartells, i amb els que discutíem que faríem amb el rei quan declaréssim la independència, s’han passat a l’altre bàndol. Quan dic l’altre bàndol no em refereixo al bloc de dretes o esquerres o d’ indepes o patriotes espanyols. Em refereixo al bàndol dels vividors, d’aquells que es venen per viure amb tota mena de comoditats materials. Que la seva ideologia - si és que en tenien – se n’ha anat cloaca avall. Aquells que ens han segrestat les il·lusions i ens han refredat la força de la lluita. Aquells que ens han deixat la paraula solidaritat i amor per a penjar-la en una pancarta o escriure-la en un poema. Tot això fa que les meves expectatives, s’hagin reduït a esperar que governi algú que no ens deixi pitjor del que estàvem (cosa que no podem dir dels darrers 15 anys).

Afortunadament, aquests últims 4 anys m’he tornat a engrescar. En els diferents grups de treball, en els que participem com a IAC, he anat coneixent molta gent que creu i forma part del projecte CUP. Gent que he trobat als diferents grups de salut lluitant per aturar les privatitzacions ferotges que fan els socis de Junts pel Si. Gent amb la que hem anat a aturar desnonaments de persones, a qui deixen sense casa: bancs amb consellers polítics, que ara són defensors del poble. Gent amb la que hem anat a recolzar treballadors que fan fora, per EREs il·legals aprovades per aquests que ara ens han de salvar. Gent amb la que, en moltes de les acampades, hem tornat a somniar en un país petit, just i solidari que serveixi d’exemple a la resta. Net de corruptes i especuladors.


El dia 27 aniré a votar a la CUP. No perquè m’hagin convençut amb el seus actes electorals, ni amb les seves octavetes, ni amb la seva propaganda. Ho faré perquè fa 4 anys que estem al carrer destruint i denunciant allò que no funciona mentre construïm alternatives viables. Perquè crec en el canvi en petites comunitats que respectin les persones, els seu idioma, la seva cultura. I perquè m’he tornat a il·lusionar. Torno a tenir fe en el gènere humà.

Hem posat amb  context totes aquelles paraules que, no ens cansarem de practicar, estaven amagades sota la crosta neoliberal: llibertat, justícia, solidaritat. Desitjo fermament que continuï aquesta flama, que ens uneix i ens empeny a canviar al món ,començant per casa nostra.

Un altre món és possible!!!! I imprescindible !!!