dimarts, 12 de març del 2013

Perdent la Salut.

Les retallades sanitàries no s'aturaran mentre diàriament els nostres governs paguin milions d'euros al mercat financer i el ramat d'ovelles, que som la gent del poble, continuem pensant si serveix d'alguna cosa manifestar-se.

Éstic radicalment en contra i lluito, en tot el que puc per a aturar-ho, amb les retallades de pressupost destinades a la salut. Però si parlem del sistema sanitari us diré que calia una neteja, una reorganització i un control social ferm i decidit.

Fa més de 20 anys que em dedico a la salut. He treballat com a infermera en hospitals de tercer nivell i de primer, en ambulatoris d'especialitats i en ambulatoris rurals. He fet de docent a futurs sanitaris. Conec la majoria de programes de salut, de sistemes sanitaris i planificacions sanitàries que s'han fet a Catalunya aquests últims anys. He participat en diversos treballs de recerca i d'elaboració de protocols. Ara temporalment, hem dedico al sindicalisme alternatiu. Com veieu he pogut observar des de diferents vessants el sistema sanitari, els seus avenços i la seva corrupció.


El nostre sistema sanitari ha fet un avenç impensable en pocs anys, en quan a tecnologia, proximitat, accessibilitat i professionalitat. Però no ha arribat a la seva excel.lència tot i que la programació, que es va començar al 1983 amb el traspàs de l'INSALUD a la Generalitat de Catalunya i es va finalitzar amb la LOSC (Llei d'ordenació sanitària de Catalunya)a l'any 1990, contemplava un mapa sanitari equitatiu, amb l'accessibilitat garantida i tots els programes i processos correctament definits i elaborats per a situar-nos com a capdevanters mundials en sistema sanitari.

Es van incorporar al sistema públic de salut gairebé tots els equipaments sanitaris que depenien d'ajuntaments, diputacions i les antigues mútues de treball (tots aquests dispositius se'ls va anomenar Xarxa d'hospitals d'utilització pública de Catalunya, XHUP). Es va crear dins el Departament de Sanitat (ara Salut) el Servei Català de la Salut que era qui programava i finançava tots els serveis, (es passa a anomenar CatSalut a l'any 2001).

Es va fer un desplegament de l'atenció primària de salut coma eix bàsic i vertebrador del sistema sanitari, donant així contingut al compromís d'Alma Ata (Salut per a tots a l'any 2000) que malgrat ser a mig termini el més eficient, mai l'han acabat.

Val a dir que fins a l'any 1997 no hi va haver normativa estatal que permetés concertar entitas de dret privat (amb això sempre hem estat pioners els catalans) per a fer serveis sanitaris públics.


Es van elaborar: Els plans de salut de Catalunya que recollien tots els objectius, en clau de Salut, que s'havien d'anar assolint. A més es recollien diferents programes i protocols que permetien treballar amb seguretat i al mateix temps fer estudis prospectius per a conèixer els resultats i fer les esmenes que calguessin. Hi havia des del programa del nen sà i Salut a l'Escola fins al programa de Cuidar al cuidador i moltíssims d'altres que no es van arribar a fer. De gairebé totes les malalties cròniques hi havien protocols.

Aquesta programació per a mi excel.lent (curiosament el mateix partit que la va iniciar ara l'acaba de rematar) mai s'ha arribat a implantar. Per una banda pels interessos particulars (lícits o no) dels treballadors, per l'altra pels interessos de les indústries farmacèutiques, per un altra banda per la idea metge i hospital-centrista que hem inculcat a la població i finalment la prioritat econòmica de les empreses privades sanitàries concertades amb diner públic.

A l'inici de la posada en marxa ja s'hagueren hagut d'acabar una sèrie de pràctiques irregulars com ara que els mateixos professionals que atenien al servei públic de salut ho poguessin fer a la privada. Evidentment les llistes d'espera eren inevitables perquè sinó la cosa privada s'hagués quedat sense clientela. L'exemple més esfereidor és la dels politraumatitzats, sobre tot si eren a càrrec d'alguna mútua, que els primers dies a la UCI, costosos i que precisaven d'una tecnologia cara i professionals preparats, els passaven al Joan XXIII i els dies de repòs que no suposen cap cos (es paga el mateix per dia d'estada) els passaven a la mútua on treballava el cap de servei o el traumatòleg que els atenia. I així podríem dir dels parts complicats, del neonats que requerien incubadora, dels procesos neoplàssics que requerien cirurgia o quimioteràpia.
No haguerem hagut de consentir que aquests hospitals ( Sta. Tecla, S. Joan de Reus) de la XHUP tinguessin llistes d'espera diferents l'una per la seguretat Social i l'altra per privats i mútues (als usuaris que tenien mútua o s'ho podien pagar ja els anava bé). I tampoc haguérem hagut de consentir que aquests professionals que compatibilitzaven feines moralment i ètica incompatibles formessin part dels equips de direcció i programació.


No s'hagués hagut de permetre que els visitadors mèdics fossin els únics agents que informaven de les novetats farmacològiques. És la universitat la que ha d'investigar, informar i formar. Hem fet de conillets d'indies i pagant, d'aquestes empreses.

Massa sovint es derivaven coses a l'hospital que no calien o bé per que era una demanda de l'usuari o bé perquè molts professionals no havien fet la posada al dia (que en alguns països és obligatòria) o per a acabar depressa la feina (és més fàcil derivar que informar i formar a l'usuari).

I finalment mai haguéssim hagut de consentir que s'obrís la porta a l'empresa privada. Es troben que les estructures estan totes muntades (les hem anat pagant en aquests 25 anys entre tots,o millor dit les estem pagant amb interessos encara) i les volen ells i totes perquè és la font d'ingressos més potent que hi ha en aquests moments al mercat. Per una banda l'Estat les financia i el que no financia l'Estat els ho haurem de pagar de la nostra butxaca (Està clar que no ens hipotecarem per un pis però si per una pròtesi de maluc o per un tractament de quimioteràpia).

I així, entre els uns i els altres hem arribat fins aquí. El desmantellament serà ràpid perquè no veig a la gent motivada per a aturar-lo i hi han massa professionals i empreses que tenen pressa per a quedar-s'ho, abans no despertem.

Si algun dia tornem a ser amos de la cosa nostra vetllaré per a que no tornem a caure en els mateixos errors que ens han portat a la fallida com a societat solidària.

divendres, 8 de març del 2013

Quina sort ser dona !!

Avui és el dia de la dona o de la dona treballadora ? Hi ha molta literatura respecte a aquests dilema.
Per a mi tan se val. Quan neixes i neixes dona, una sobrecàrrega de responsabilitat i de treball t'acompanya.

He tingut la gran sort de ser una DONA:

Obro els ulls al món
que m'envolta, de rosa i blanc.
M'acaronen i m'abracen
i m'ensenyen a estimar,
a plorar i riure sense mesura.

De petita em reventava que em regalessin nines i cuines, fireta i estris de la neteja. A mi m'agradava anar amb bicicleta, jugar al futbol i córrer amunt i avall. Quan vaig fer la comunió em van posar un vestit (la mare me'l va deixar triar i el vaig agafar curt) però jo volia anar de mariner. El dia que em va venir la regla (per cert, el 20 de novembre de 1975, quan es morí Franco) em pensava que se m'acabava el món. Que carai em passava que em moria poc a poc dessagnada. A l'escola fins que no vaig tenir 9 anys anàvem amb classes separades nois i noies, el meu cap no entenia com podia ser que pel carrer juguéssim tots junts i a l'escola ens separéssim.

Malgrat totes aquestes contrarietats contava amb la complicitat de la meva mare, ella tot i que seguia fil per randa les instruccions que havia rebut respecte a l'educació de les dones, m'empenyia i em fomentava la disconformitat amb el paper que ja des d'un començament m'havien encomanat.

Amb els anys vaig anar coneixent dones que com jo, no estaven d'acord amb les imposicions que una societat ens marcava. Dones que com jo volíem viure una vida d'igualtat entre les persones.
Afortunadament el temps i el lloc en els quals he tingut la sort de caure, m'ho permetien, tot i que aquesta igualtat no està consagrada amb la carta que ens han fet creure que era la màxima aspiració d'un poble (parlo de la Constitució, si ets dona no pots regnar, tot i que aquesta Carta em sembla ridícula i esclavitzadora).

Al Col.legi Nacional Antoni Vilanova de Falset (i no era una excepció) feien tornetjos de futbol masculí i les noies havíem de mirar pacientment com jugaven els nois. L'any que feia 8è, amb 13 anys, em vaig indignar molt, moltíssim:jo també volia jugar al futbol. Algunes noies es van contagiar de la meva indignació i vam fer una sentada al mig del camp. Vam acabar totes desallotjades del camp (mestres i alumnes ens van treure) i castigades durant molts dies. Aquell dia vam perdre la batalla però a partir d'aquell curs els tornetjos eren per a tothom. Només els 2 cursos següents van saber el que ens havia costat aconseguir-ho, la resta ho van viure amb la normalitat que correspon.

Afortunadament la meva educació va estar la d'una dona pel que respecta als sentiments. Tota la sensibilitat femenina em va ser trasmesa tal com corresponia. Els conceptes d'amor, amistat, solidaritat, maternitat, compassió, bellesa, harmonia, tendresa eren incorporats al meu esquema mental. Al mateix temps jo podia plorar, acaronar, abraçar, compadir-me sense que això menyscabés la meva dignitat i enfeblís el meu comportament. Aquestes característiques tan humanes semblava que només corresponguessin al sexe femení i es potenciaven entre nosaltres mentre als nostres companys mascles se'ls ensenyava en la duresa, la fortalesa, la lluita. Ells no podien plorar ni compadir-se. Pobrissons.

Totes aquestes coses que poden semblar anècdotes sense importància, són les meves vivències pel fet diferencial de ser una dona. Segurament moltes com jo s'han trobat amb coses així. La meva rebeldia innata, m'ha fet indignar en moltes ocasions pel fet que se m'ha exclòs per ser dona. Molt sovint m'he sentit incompresa i marginada per dones que accepten la nostra discriminació. Però tot i això, he vist una evolució ràpida i favorable cap a la igualtat de les persones.

En aquests últims anys que nouvinguts ens han ensenyat un altre cop la magnitut de la desigualtat, m'he posat alerta. No podem tolerar de cap de les maneres retrocedir ni un pam. No podem deixar que la lluita individual i comuna per la igualtat(que encara no és plena) sigui vana. No podem consentir que cap dona sigui discriminada pel fet de ser-ho.

Com ? L'educació és fonamental però mentre no sigui un paradigma per les persones, hem de nodrir-nos d'una legislació que afavoreixi la igualtat. La paritat social, tan criticada per tots, ha de ser una realitat. En un món que hi ha la meitat de cada sexe també hem de considerar que, per estadística, hi ha d'haver la meitat de cada sexe en totes les feines i més en les públiques. En aquests moments de recessió econòmica i de valors, la dona comença a ser la més perjudicada. Un altre cop se'ns relega a feines de cura de família i se'ns exclou del món laboral pel desventage(per mi meravella) de la maternitat.

Encara avui, malgrat la llei de paritat(incomplerta) als ajuntaments tenim meyns d'un 40 % de regidores. Ja no parlo de càrrecs públics o de confiança. Només, si a nivell municipal, ens prenem seriosament que la representació ha de ser proporcional al sexe, podrem aconseguir-ho en altres àmbits.

I el més important, cada una de nosaltres ha d'estar en peu de guerra. Tolerància 0 a la desigualtat. Hem de denunciar qualsevol cosa que signifiqui una regressió dels nostres drets. Qualsevol de nosaltres a més, hem de recolzar a les més febles, a les que no poden cridar perquè porten una cinta als llavis.

http://dtezanos.files.wordpress.com/2011/03/mafalda.jpg

dimarts, 5 de març del 2013

Ni el dret a la vida ens deixaran...

No para de ploure, suau i dolçament. Altres dies m'haguera alegrat de sentir la melodia de la pluja. Avui, la sento com un lament profund i trist. No sé si són les llàgrimes del meu cor o les llàgrimes de la terra que plora ,com jo, de ràbia que les persones siguin tan primitives i que encara no comprenguin el valor de la vida, de la justícia, de la llibertat i de l'amor.

Aquesta setmana mataran, sense pietat, a 7 joves a l'Aràbia Saudí.

Aquests joves van ser torturats per a que confessessin. En el seu judici no hi va haver ni testimonis, ni advocat defensor ni justícia. Només el Jutge, en nom de l'Estat, i ells. Els acusen d'haver robat a diverses joeieries fa 3 anys. Sis seran decapitats amb espasa i un serà penjat a la creu per a escarni públic. No executen la sentència fins ara perquè eren menors d'edat.

Injust. I no només això sinó que, qui l'assassina està cometen el pitjor crim dels que es puguin imputar.

El govern d'Aràbia Saudí no és exemple d'honestitat i democràcia. Un govern elegit pels magnats del petroli, que el que volen és pau i submissió a tots els territoris on hi tenen plantes d'extracció. Governs comprats per a silenciar a tot un poble (de fet no massa diferent del que nosaltres tenim aquí). Aquests joves, qui sap si van robar mai res o simplement els deien prou de furts: torneu-nos el petroli, la dignitat i la llibertat. Aquest govern mercenari, no tan sols esclavitza al poble sinó que a més a més, tanca les portes a la resta del món, per evitar despertar-los. Sempre, és clar, en nom de Déu (no massa diferent del que tenim nosaltres aquí).

Aquí tenim problemes, molts problemes però ,encara, la nostra vida queda garantida d'aquests assassinats. Ens ha costat molts anys de lluita, molta gent perduda pel camí, molts patiments i molta ràbia per arribar a on som. Però a la terra, hi convivim tots, no podem permetre aquestes desigualtats perquè vol dir que encara no els hem guanyat la guerra.

El brancal d'aquí o allí és molt baix, no costa gens travessar-lo. Entre tots hem de decidir on volem estar i com volem viure. I hem de començar a tenir clar, que tots els que estem a baix, com aquest 7 joves que demà ens mataran, no hem de permetre mai que ens manin els que estan dalt. Si ho fan a uns, ens ho fan a tots.

Nois perdoneu-nos que no haguem fet tot el que haguéssim pogut. Ara l'únic que podem fer és recuperar el dret inalienable a la vida.